dissabte, 5 de maig del 2012
divendres, 4 de maig del 2012
dijous, 19 d’abril del 2012
dimecres, 11 de gener del 2012
Bruixeta
Bruixeta
Bruixeta de mitjanit
trista, plores llàgrimes
color lluna.
Liquid que drena
pocions d'amor
i passió.
Licor que desitgen els mortals
que dansen al voltant
d'un foc
que calfa per tu.
No deixes
que s'he te'n duga
el vent capritxós
amb,
cor fort
a res
s'ha de témer.
Bruixa d'ànima viva
de pell fina
i delicada.
De cabells
profunds
com la negror
infinita.
De mirada
melangiosa
en recerca
de futurs tresors
ocults
per el pas del temps.
Eixos plors desconsolats
són pluja necessària
que fa florir
precioses flors
dels teus llavis
adornant
de bells matisos
la llar del teu somriure.
trista, plores llàgrimes
color lluna.
Liquid que drena
pocions d'amor
i passió.
Licor que desitgen els mortals
que dansen al voltant
d'un foc
que calfa per tu.
No deixes
que s'he te'n duga
el vent capritxós
amb,
cor fort
a res
s'ha de témer.
Bruixa d'ànima viva
de pell fina
i delicada.
De cabells
profunds
com la negror
infinita.
De mirada
melangiosa
en recerca
de futurs tresors
ocults
per el pas del temps.
Eixos plors desconsolats
són pluja necessària
que fa florir
precioses flors
dels teus llavis
adornant
de bells matisos
la llar del teu somriure.
Bruixeta de mitjanit
confosa, et perds
amb calma
reprendràs el teu viatge
amb presses
no trobaràs el camí.
Arma't d'esperit fort
que t'alimente
del valor del viure.
Com?
bruixeta de mitjanit.
Com?
si no és així...
De quina altra manera
descobriries els misteris
que calla la nit...
confosa, et perds
amb calma
reprendràs el teu viatge
amb presses
no trobaràs el camí.
Arma't d'esperit fort
que t'alimente
del valor del viure.
Com?
bruixeta de mitjanit.
Com?
si no és així...
De quina altra manera
descobriries els misteris
que calla la nit...
dimarts, 10 de gener del 2012
Malcriats
Què saps tu
del meu sentir?
Com són els sabors
dels meu plors?
El so
de les meues rialles?
Què sents tu per mi
que no puga notar jo?
La terra humida
es bona per a llavor.
El que abans era
pluja de llàgrimes
ara és brasa
que renaix com la flama
que es consumix
per una estima que crema.
Lliure dels meus turments
dius patir el meu dolor.
Lamentes el meu desconsol
i ets com un mort.
Notes com em batega el cor?
a cas olores
els perfums que es tornen flor?
No ets com jo
sofista malcriat
que tot ho tens
i tot ho fas sagnar.
Com el cor dibuixat
en un paper
que parteixes per la meitat.
No tens ni empatia suficient
per fer-te l'idea
del que és
escoltar una veu
que no parla.
No em llepes!
amb paraules verinoses
No em mossegues!!
ni claves els ullals
injectant mal
en una ànima
que viva
fuig de la ignorància
amb fam
de saber.
Tu no ets la resposta
als meu precs.
Ni el fruit
que cal acollir
suaument
com una mare
tendra
com un fill.
diumenge, 8 de gener del 2012
Danzad
Y todo danza
en un círculo que rueda
donde la vida
empuja a la muerte
y la muerte es el lecho
donde descansa la vida.
La inmensidad es diáfana
de paredes frías
como un tempano
de lava.
Y todo danza.
Un universo de miradas
ojos que buscan pareja de baile
Labios que besan
lágrimas que se vierten
tríos de amantes
solitarios bailarines.
Un circo ambulante
de payasos que lloran
el recuerdo
de un amante.
Y todo danza
alrededor de un coro de niños
de la sonrisa de un viejo
de un beso enamorado
en los corazones ardiendo
que consumen el fuego
como alimento.
Y todo danza
en una dualidad
de apariencia frágil.
Todo baila
y la música
inspira
al silencio
que escucha.
en un círculo que rueda
donde la vida
empuja a la muerte
y la muerte es el lecho
donde descansa la vida.
La inmensidad es diáfana
de paredes frías
como un tempano
de lava.
Y todo danza.
Un universo de miradas
ojos que buscan pareja de baile
Labios que besan
lágrimas que se vierten
tríos de amantes
solitarios bailarines.
Un circo ambulante
de payasos que lloran
el recuerdo
de un amante.
Y todo danza
alrededor de un coro de niños
de la sonrisa de un viejo
de un beso enamorado
en los corazones ardiendo
que consumen el fuego
como alimento.
Y todo danza
en una dualidad
de apariencia frágil.
Todo baila
y la música
inspira
al silencio
que escucha.
dilluns, 2 de gener del 2012
Camins
Camins
Sols voret i ja em perd,
i més, si em trobe acomiadam-me
baix la llum d'una lluna
que vol dormir.
tu no m'escoltes quan et cride
esperant-me
sóc pólvora i esclate
un foc naix
al meu cor
una petita espurna
amb un poder
que ho crema tot.
Una nit tan bella com trista,
tanca portes, obri ferides,
ferides que obrin portes,
portes que tanquen ferides,
una nit tan, vella,
com trista.
Obsolet pensament,
que va canviant al pas del temps.
És absurd,
voler el que no et pertany,
quan, potser,
el que desitges no és company.
Però,
el que sent és tan pur,
que taca,
tan dur
que em trenca
tan viu
que em mata.
No sóc ningú!,
cride a la nit estrelada,
Doncs, no vull arrossegar,
cap carrega imposada.
I els estels, junt, a la lluna,
s'esborren a la matinada,
igual que la calor del matí
eixuga les gotes de rosada.
La llum naix, d'un nou sol,
amaneix escalfant
les restes del dol,
foscor que s'esvaeix,
bateg latent
que acarona
una esperança que creix.
Enlluernat pel matí,
m'endinse pel camí,
que un cor a la nit
és cec,
i d'estima,
és sec.
Negror que protegix,
quan creu
que no veu,
quan no distingix.
Sols veure't
i la soledat
s'apodera de mi
ocupant tot el que veig
acompanyant-me
dia i nit
sense destí...
Sense tu...
Sols voret i ja em perd,
i més, si em trobe acomiadam-me
baix la llum d'una lluna
que vol dormir.
tu no m'escoltes quan et cride
esperant-me
sóc pólvora i esclate
un foc naix
al meu cor
una petita espurna
amb un poder
que ho crema tot.
Una nit tan bella com trista,
tanca portes, obri ferides,
ferides que obrin portes,
portes que tanquen ferides,
una nit tan, vella,
com trista.
Obsolet pensament,
que va canviant al pas del temps.
És absurd,
voler el que no et pertany,
quan, potser,
el que desitges no és company.
Però,
el que sent és tan pur,
que taca,
tan dur
que em trenca
tan viu
que em mata.
No sóc ningú!,
cride a la nit estrelada,
Doncs, no vull arrossegar,
cap carrega imposada.
I els estels, junt, a la lluna,
s'esborren a la matinada,
igual que la calor del matí
eixuga les gotes de rosada.
La llum naix, d'un nou sol,
amaneix escalfant
les restes del dol,
foscor que s'esvaeix,
bateg latent
que acarona
una esperança que creix.
Enlluernat pel matí,
m'endinse pel camí,
que un cor a la nit
és cec,
i d'estima,
és sec.
Negror que protegix,
quan creu
que no veu,
quan no distingix.
Sols veure't
i la soledat
s'apodera de mi
ocupant tot el que veig
acompanyant-me
dia i nit
sense destí...
Sense tu...
dijous, 22 de desembre del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)